dimecres, 8 de gener del 2014

LA LITERATURA DE POR

La por és una de les emocions més antigues i poderoses de la humanitat, i la por més antiga i poderosa és la por al desconegut. Molts psicòlegs ho neguen i el fet d'admetre aquesta realitat confirma per sempre  els contes sobrenaturals com una de les formes genuïnes i dignes de la literatura.

En ser una forma literària tan íntimament relacionada amb les emocions primitives, el terror és tan antic com el pensament i la parla humans  .

Podem jutjar un conte fantàstic, no a través de les intencions de l'autor o dels mecanismes de la narració, sinó a través del nivell emocional que és capaç de provocar per mitjà de les més petites suggerències sobrenaturals.

Però va ser la literatura romàntica anglesa i alemanya la que va donar origen al que anomenem "Novel·la gòtica", misteriosa, espectral i terrorífica. La novel·la d'horror aconsegueix a finals del s. XVIII i començament del XIX el seu punt culminant.

Aquesta tradició romàntica i gòtica va ser continuada durant el s. XIX per diferents autors al continent europeu.

La tercera dècada del XIX va ser testimoni d'una renaixença literària que va afectar no sols la història del conte fantàstic, sinó la del conte curt en general. Aquest despertar va ser personificat en la figura del nordamericà Edgar Allan Poe. 

Poe va establir un nou grau en la història del terror literari. Les seves intencions es recolzaven en l'estudi de la ment humana, analitzant les autèntiques fonts de la por, cosa que duplicava la força de les seves narracions. Així va començar un canvi radical en la literatura macabra. Amb tota justícia es pot dir que Poe inventà el conte modern. A partir d'ell,  molts han estat els seus deixebles arreu d'Europa i Amèrica.

El gènere ha estat evolucionant constantment i extensament, però d'entre molts, un escriptor és especialment mereixedor de ser anomenat: Howard Philips Lovecraft, gran innovador del gènere i iniciador de l'horror còsmic, corrent que s'allunya del terror sobrenatural i incorpora elements de ciència ficció. Actualment, entre els més llegits i sovint mostrat a les llistes de super vendes hi ha   Stephen E. King , autor  de novel·les com
Carrie o El resplendor, ambdues obres portades amb èxit al cinema.



BRAM STOKER (1847-1912)

VIDA I OBRA


Dràcula, de Bram Stocker

El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver, representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània, al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a Londres. El foraster arriba a la porta del castell:

Vaig restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat? Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen; de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa, amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar l’albada.
Just en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.

Al llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una estranya entonació:
-Benvingut a casa meva! Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la d’un home viu. (p. 23-25)




ACTIVITATS

WASHINGTON IRVING (1783- 1859)


VIDA I OBRA

VERSIÓ DE  LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT


A la riba oriental del riu Hudson, al nord de Nova York, hi ha un poblet anomenat Tarry Town. I a menys de dues milles d’aquest poblet hi ha una petita vall que és un dels llocs més plàcids de tot el món. Un petit rierol recorre la vall amb una lleu remor. Molt de tant en tant el xiulet d’una guatlla o els cops d’un picot que pica un arbre són els únics sorolls que trenquen el silenci. D’aquest indret tant tranquil fa molt temps que en diuen La Fondalada dorment.
Hi ha qui pensa que és un lloc embruixat, i que els habitants de la Fondalada Dorment cauen en estats de trànsit i veuen visions i senten música o veus. Hi sovintegen els malsons i la tradició local és plena d’històries peculiars, de supersticions estranyes i de referències a encanteris.
L’esperit més terrible que ronda per la regió és un genet sense cap. Es creu que era un soldat i que una bala de canó se li va endur la testa. Els pagesos el veuen que cavalca veloç en la foscor de la nit, buscant el seu cap. L’anomenaven el Genet Decapitat.
Un any fatídic, un mestre d’escola anomenat Ichabod Crane es va traslladar a Tarry Town des de Connecticut. Era alt i extremadament prim, estret d’espatlles, les mans li penjaven a molts quilòmetres de les mànigues i feia uns peus que semblaven pales. Tenia el cap petit, les orelles enormes, un coll prim i un bon bec en lloc del nas. Si el veies de lluny un dia de vent, amb la roba que li onejava, hauries dit que era un espantaocells.
L’Ichabod s’estava una setmana amb cada família de Tarry Town. A canvi de menjar i dormir, feia feines domèstiques i explicava històries. Li agradaven sobretot les històries de fantasmes i de bruixeria. Quan acabava la feina a l’escola, s’estirava en un jaç de trèvols i llegia tot sol els seus relats monstruosos fins que es feia fosc.
Després, mentre travessava el bosc cap a la granja on li toqués estar-se, la imaginació se li desfermava. Quan la foscor augmentava cada fulla que cruixia era un esperit que raptava cap a ell. Cada lluerna, l’ull d’un dimoni.
L’Ichabod creia que tots els cloqueigs i les refilades dels ocells eren xiscles de vampiurs. No gosava mirar enrere, perquè temia que se li acostessin més.
Per defugir aquests pensaments, l’Ichabod cantava psalms, que s’escampaven fins a la Fondalada Dorment.
La seva manera de cantar agradava tant a la gent que el van convèncer que fes classes. La seva alumna preferida era la Katrina van Tassel, la filla d’un granger molt ric. Era una noia de divuit anys i de galtes rosades realment encantadora. L’ Ichabod pensava que seria una esposa perfecta, i que heretar la bonica granja del seu pare seria doblement perfecte.
Però l’Ichabod no era l’únic que admirava a la Katrina. També rondava la noia un home cepat, d’espatlles amples anomenat Brom Bones. En Brom era l’heroi de la regió. Rústic però de bon caràcter, era el centre de tots els embolics i trapelleries. A les granges els sentien passar a mitjanit juntament amb la seva colla de quatre amics; feien gresca i cridaven amb tota la força dels seus pulmons. Els veïns se'l miraven amb respecte i admiració.
La majoria d’homes s’haurien encovardit davant d’un rival com en Brom Bones. Però Ichabod Crane, no. L’Ichabod estava enamorat de la Katrina i se les empescava totes per estar prop d’ella.
En Brom era massa orgullós per atacar Ichabod directament. Però en canvi en feia l’objecte de moltes bromes. Una vegada va tapar la xemeneia de l’escola de l’Ichabod fins que es va omplir de fum. Un altre cop li va tombar tots els mobles cara avall. El pobre mestre ja pensava que totes les bruixes del país feien les seves reunions en aquell edifici.
Aquestes bufonades van continuar un temps. Però una bona tarda van convidar l’Ichabod a una festa a la granja del pare de la Katrina. L’Ichabod es va passar més d’una hora empolainant-se. Es va respatllar l’únic vestit digne que tenia fins i tot va llogar un cavall, per arribar a la festa ben elegant. Que el cavall fos ossut i decrèpit com una mala cosa li era igual. L’Ichabod va arribar a la festa cap al tard, i la mansió Van Tassel ja era plena de menjar, de música i de rialles. L’Ichabod i la Katrina ballaven, i mentrestant en Brom Bones seia capficat en un racó.

Després del ball l’Ichabod es va barrejar amb els altres convidats. El va atreure un grup de veïns que s’explicaven llegendes estranyes i meravelloses de la Fondalada Dorment. El tema principal era, naturalment, el Genet Decapitat. Últimament encara l’havien vist que es passejava per la contrada. Deien que lligava el cavall entre les tombes del cementiri de l’església. Era una vella església encalcinada i arrecerada i al mig del bosc, que havien construit al costat d’un barranc enorme ple d’herba i un riuet ràpid i impetuós. Per arribar-hi calia passar per damunt d’un pont de fusta. Tant el camí com el pont recollien l’ombra d’una massa espessa d’arbres altíssims. Si de dia ja era lúgubre, de nit veritablement feia por. Era l’amagatall preferit del Genet Decapitat.
Un vell que no creia gens ni mica en els fantasmes va explicar que havia cavalcat darrera el genet fins que van arribar al pont. Allí el genet es va convertir de cop i volta en un esquelet, va tirar el vell al rierol, va fer un bot, es va sentir un bon espetec i va desaparèixer per sobre de les copes dels arbres. En Brom Bones, que sempre deia la més grossa, va explicar que ell s’havia ofert a fer una cursa amb el genet per una copa de ponx. Hauria guanyat en Brom, però just quan tots dos van arribar al pont de l’església, el Genet Decapitat van transformar-se en un bola de foc.       
A mitja nit, a l’hora de les bruixes, I’Ichabod va emprendre el seu camí solitari de tornada cap a Tarry Town. La nit era cada cop més negra. El cap de l’Ichabod es va omplir de mil històries de fantames i follets.
El centre del camí hi havia una arbre enorme. S’enlairava com un gegant per sobre de tots els altres arbres. Les seves branques nuoses i fantàstiques es retorçaven gairebé fins a terra, i després es tornaven a enlairar.
Mentre s’acostava a aquest arbre tenebrós, l’Ichabod va posar-se a xiular. Li va semblar que algu també xiulava, però tant sols havia estat una mica de vent que en passar per les branques seques. Quan ja era a tocar de l’arbre, li va semblar que hi veia penjada una figura espectral, però només era un senyal que hi havia fet un llamp.
De sobte va sentir uns gemecs. Les dents li van començar a petar i va prémer fort la sella amb els genolls. Però tant sols havien estat dos branquetes que havien fregat l’una amb l’altre.
Va passar per davant de l’arbre sense novetats, però encara l’esperaven nous perills.
Va avançar una mica més, i aleshores les seves fines orelles van captar un sorollet. En una ombra negra el costat del camí va entreveure una cosa enorme i negra que no es movia, però semblava un monstre gegantí a punt de saltar-li al damunt.
L’Ichabod va notar que se li posaven els pèls de punta. Era massa tard per girar-se i fugir. Va posar-se a cantar un psalm.
A l’acte, aquell tètric espectre se li va plantar al davant.
Enmig de la foscor, l’Ichabod va veure que era un enorme genet que muntava un cavall negre grandiós. I ara aquell estrany cavalcava al seu costat seguint el mateix pas. El silenci d’aquell desconegut era insuportable. L’Ichabod volia continuar el seu psalm, però la boca se li havia ressecat de tanta por. Van continuar caminant junts. L’Ichabod va fer veure que no tenia por del seu company de camí.
Aleshores van arribar al capdamunt d’un turó i la lluna els va il.luminar. L’Ichabod va veure que el seu company feia una alçada veritablement gegantina i que duia una capa. I una altra cosa el va esgarrifar de debò: aquell estrany no tenia cap! En comptes de dur el cap damunt les espatlles, el duia damunt la sella!
L’Ichabod estava cada cop més aterrit. Va esperonar el seu cavall amb l’esperança de deixar enrere el seu acompanyant, però el fantasma també va seguir-lo a galop.
Corrien com dos esperitats, i a cada salt sortien disparades pedres i guspires. L’Ichabod estava tan ansiós per fugir, que estirava el seu cos llarg i prim per sobre el cap del cavall.
Van arribar al camí que es desviava cap a la Fondalada Dorment. I el cavall de l’Ichabod va fer un moviment estrany i va dirigir l’aterrit mestre cap al tètric pont que duia a l’església encalçinada.
L’altra genet encara el perseguia, i ara de més a prop.
Quan l’Ichabod ja era a mitja vall, les corretges de la sella se li van trencar i va notar que la sella se li escapava d’entre les cames. Va intentar aferrar-s’hi, però no va poder. Es va salvar abraçant-se al coll del seu cavall, just quan la sella queia a terra. Va sentir com el genet decapitat l’esclafava.
L’Ichabod es va agafar desesperadament al coll del cavall. No podia fer cap altra cosa. Una clariana li va permetre veure que ja era a prop del pont de l’església.
“Allà el genet desapareix sempre!”, va pensar l’Ichabod. “Si arribo al pont, estic salvat!”
Aleshores va sentir que el cavall negre panteixava i li esbufegava al clatell. Fins i tot li va semblar notar el seu alè calent. Un altre cop de peu a les costelles, i el vell cavall de l’Ichabod es va plantar d’un salt al mig del pont. Va passar com un llamp per sobre els taulons de fusta i va arribar a l’altre costat.
Ara l’Ichabod ja es va atrevir a girar-se, a veure si el Genet Decapitat es transformava en una bola de foc tal i com deien les històries. Però no, va veure que el monstre s’aixecava damunt els estreps i que li tirava el seu cap. L’Ichabod va intentar esquivar aquell objecte horrorós, però no hi va ser a temps. Li va colpejar el cap amb un estrèpit terrible. Va caure damunt la pols del camí mentre el cavall negre i el seu genet fantasma passaven de llarg com una ràfega de vent.

Mai més no el van veure, l’Ichabod. De tot plegat en van quedar tan sols les fondes petjades dels cavalls, el barret de l’Ichabod i, molt a prop seu, una carbassa escalfada.
Poc després de la desaparició de l’Ichabod, en Brom Bones es va casar amb la Katrina van Kassel. Sempre que algú parlava de l’estranya desaparició d’Ichabod, la cara d’en Brom resplendia de satisfacció. Quan esmentaven la carbassa, es posava a riure estrepitosament. N’hi havia que sospitaven que en sabia molt més del que semblava disposat a explicar.




  PER LLEGIR MÉS (Versió íntegra en  castellà)

ACTIVITATS

AMBROSE BIERCE (1842-1914)

VIDA I OBRA


UNA CRIATURA DE COSTUMS FIXOS

Hauria d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser, d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després.

L’home que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de cartes.

Això va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van decidir penjar en Gray Hank per assassinat.

Els qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del Hank, que era dalt d’un cavall.

D’un cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i dos homes van baixar el cos.

Tan bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent, arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament morada, i els llavis molls de bava sanguinolenta[1]. Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.

Mentrestant, l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits[2] no parava de caure escuma. El crepuscle[3] va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense atrevir-se a mirar enrere.

En tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier. Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense tantes batzegades[4].


L’Arnold Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.

-Els mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre. Però si l’estires es queda ben quiet.   


Ambrose Bierce




[1] tenyida de sang
[2] inflats
[3] claror que hi ha al cel després de pondre’s el sol.
[4 cops, moviments sobtats.

ACTIVITATS