WASHINGTON IRVING (1783- 1859)

VIDA I OBRA

VERSIÓ DE  LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT

A la riba oriental del riu Hudson, al nord de Nova York, hi ha un poblet anomenat Tarry Town. I a menys de dues milles d’aquest poblet hi ha una petita vall que és un dels llocs més plàcids de tot el món. Un petit rierol recorre la vall amb una lleu remor. Molt de tant en tant el xiulet d’una guatlla o els cops d’un picot que pica un arbre són els únics sorolls que trenquen el silenci. D’aquest indret tant tranquil fa molt temps que en diuen La Fondalada dorment.

Hi ha qui pensa que és un lloc embruixat, i que els habitants de la Fondalada Dorment cauen en estats de trànsit i veuen visions i senten música o veus. Hi sovintegen els malsons i la tradició local és plena d’històries peculiars, de supersticions estranyes i de referències a encanteris.

L’esperit més terrible que ronda per la regió és un genet sense cap. Es creu que era un soldat i que una bala de canó se li va endur la testa. Els pagesos el veuen que cavalca veloç en la foscor de la nit, buscant el seu cap. L’anomenaven el Genet Decapitat.

Un any fatídic, un mestre d’escola anomenat Ichabod Crane es va traslladar a Tarry Town des de Connecticut. Era alt i extremadament prim, estret d’espatlles, les mans li penjaven a molts quilòmetres de les mànigues i feia uns peus que semblaven pales. Tenia el cap petit, les orelles enormes, un coll prim i un bon bec en lloc del nas. Si el veies de lluny un dia de vent, amb la roba que li onejava, hauries dit que era un espantaocells.

L’Ichabod s’estava una setmana amb cada família de Tarry Town. A canvi de menjar i dormir, feia feines domèstiques i explicava històries. Li agradaven sobretot les històries de fantasmes i de bruixeria. Quan acabava la feina a l’escola, s’estirava en un jaç de trèvols i llegia tot sol els seus relats monstruosos fins que es feia fosc.

Després, mentre travessava el bosc cap a la granja on li toqués estar-se, la imaginació se li desfermava. Quan la foscor augmentava cada fulla que cruixia era un esperit que raptava cap a ell. Cada lluerna, l’ull d’un dimoni.

L’Ichabod creia que tots els cloqueigs i les refilades dels ocells eren xiscles de vampiurs. No gosava mirar enrere, perquè temia que se li acostessin més.

Per defugir aquests pensaments, l’Ichabod cantava psalms, que s’escampaven fins a la Fondalada Dorment.

La seva manera de cantar agradava tant a la gent que el van convèncer que fes classes. La seva alumna preferida era la Katrina van Tassel, la filla d’un granger molt ric. Era una noia de divuit anys i de galtes rosades realment encantadora. L’ Ichabod pensava que seria una esposa perfecta, i que heretar la bonica granja del seu pare seria doblement perfecte.

Però l’Ichabod no era l’únic que admirava a la Katrina. També rondava la noia un home cepat, d’espatlles amples anomenat Brom Bones. En Brom era l’heroi de la regió. Rústic però de bon caràcter, era el centre de tots els embolics i trapelleries. A les granges els sentien passar a mitjanit juntament amb la seva colla de quatre amics; feien gresca i cridaven amb tota la força dels seus pulmons. Els veïns se'l miraven amb respecte i admiració.

La majoria d’homes s’haurien encovardit davant d’un rival com en Brom Bones. Però Ichabod Crane, no. L’Ichabod estava enamorat de la Katrina i se les empescava totes per estar prop d’ella.

En Brom era massa orgullós per atacar Ichabod directament. Però en canvi en feia l’objecte de moltes bromes. Una vegada va tapar la xemeneia de l’escola de l’Ichabod fins que es va omplir de fum. Un altre cop li va tombar tots els mobles cara avall. El pobre mestre ja pensava que totes les bruixes del país feien les seves reunions en aquell edifici.

Aquestes bufonades van continuar un temps. Però una bona tarda van convidar l’Ichabod a una festa a la granja del pare de la Katrina. L’Ichabod es va passar més d’una hora empolainant-se. Es va respatllar l’únic vestit digne que tenia fins i tot va llogar un cavall, per arribar a la festa ben elegant. Que el cavall fos ossut i decrèpit com una mala cosa li era igual. L’Ichabod va arribar a la festa cap al tard, i la mansió Van Tassel ja era plena de menjar, de música i de rialles. L’Ichabod i la Katrina ballaven, i mentrestant en Brom Bones seia capficat en un racó.

Després del ball l’Ichabod es va barrejar amb els altres convidats. El va atreure un grup de veïns que s’explicaven llegendes estranyes i meravelloses de la Fondalada Dorment. El tema principal era, naturalment, el Genet Decapitat. Últimament encara l’havien vist que es passejava per la contrada. Deien que lligava el cavall entre les tombes del cementiri de l’església. Era una vella església encalcinada i arrecerada i al mig del bosc, que havien construit al costat d’un barranc enorme ple d’herba i un riuet ràpid i impetuós. Per arribar-hi calia passar per damunt d’un pont de fusta. Tant el camí com el pont recollien l’ombra d’una massa espessa d’arbres altíssims. Si de dia ja era lúgubre, de nit veritablement feia por. Era l’amagatall preferit del Genet Decapitat.

Un vell que no creia gens ni mica en els fantasmes va explicar que havia cavalcat darrera el genet fins que van arribar al pont. Allí el genet es va convertir de cop i volta en un esquelet, va tirar el vell al rierol, va fer un bot, es va sentir un bon espetec i va desaparèixer per sobre de les copes dels arbres. En Brom Bones, que sempre deia la més grossa, va explicar que ell s’havia ofert a fer una cursa amb el genet per una copa de ponx. Hauria guanyat en Brom, però just quan tots dos van arribar al pont de l’església, el Genet Decapitat van transformar-se en un bola de foc.       

A mitja nit, a l’hora de les bruixes, I’Ichabod va emprendre el seu camí solitari de tornada cap a Tarry Town. La nit era cada cop més negra. El cap de l’Ichabod es va omplir de mil històries de fantames i follets.

El centre del camí hi havia una arbre enorme. S’enlairava com un gegant per sobre de tots els altres arbres. Les seves branques nuoses i fantàstiques es retorçaven gairebé fins a terra, i després es tornaven a enlairar.

Mentre s’acostava a aquest arbre tenebrós, l’Ichabod va posar-se a xiular. Li va semblar que algu també xiulava, però tant sols havia estat una mica de vent que en passar per les branques seques. Quan ja era a tocar de l’arbre, li va semblar que hi veia penjada una figura espectral, però només era un senyal que hi havia fet un llamp.
De sobte va sentir uns gemecs. Les dents li van començar a petar i va prémer fort la sella amb els genolls. Però tant sols havien estat dos branquetes que havien fregat l’una amb l’altre.

Va passar per davant de l’arbre sense novetats, però encara l’esperaven nous perills.

Va avançar una mica més, i aleshores les seves fines orelles van captar un sorollet. En una ombra negra el costat del camí va entreveure una cosa enorme i negra que no es movia, però semblava un monstre gegantí a punt de saltar-li al damunt.

L’Ichabod va notar que se li posaven els pèls de punta. Era massa tard per girar-se i fugir. Va posar-se a cantar un psalm.

A l’acte, aquell tètric espectre se li va plantar al davant.

Enmig de la foscor, l’Ichabod va veure que era un enorme genet que muntava un cavall negre grandiós. I ara aquell estrany cavalcava al seu costat seguint el mateix pas. El silenci d’aquell desconegut era insuportable. L’Ichabod volia continuar el seu psalm, però la boca se li havia ressecat de tanta por. Van continuar caminant junts. L’Ichabod va fer veure que no tenia por del seu company de camí.

Aleshores van arribar al capdamunt d’un turó i la lluna els va il.luminar. L’Ichabod va veure que el seu company feia una alçada veritablement gegantina i que duia una capa. I una altra cosa el va esgarrifar de debò: aquell estrany no tenia cap! En comptes de dur el cap damunt les espatlles, el duia damunt la sella!

L’Ichabod estava cada cop més aterrit. Va esperonar el seu cavall amb l’esperança de deixar enrere el seu acompanyant, però el fantasma també va seguir-lo a galop.

Corrien com dos esperitats, i a cada salt sortien disparades pedres i guspires. L’Ichabod estava tan ansiós per fugir, que estirava el seu cos llarg i prim per sobre el cap del cavall.

Van arribar al camí que es desviava cap a la Fondalada Dorment. I el cavall de l’Ichabod va fer un moviment estrany i va dirigir l’aterrit mestre cap al tètric pont que duia a l’església encalçinada.

L’altra genet encara el perseguia, i ara de més a prop.

Quan l’Ichabod ja era a mitja vall, les corretges de la sella se li van trencar i va notar que la sella se li escapava d’entre les cames. Va intentar aferrar-s’hi, però no va poder. Es va salvar abraçant-se al coll del seu cavall, just quan la sella queia a terra. Va sentir com el genet decapitat l’esclafava.

L’Ichabod es va agafar desesperadament al coll del cavall. No podia fer cap altra cosa. Una clariana li va permetre veure que ja era a prop del pont de l’església.

“Allà el genet desapareix sempre!”, va pensar l’Ichabod. “Si arribo al pont, estic salvat!”

Aleshores va sentir que el cavall negre panteixava i li esbufegava al clatell. Fins i tot li va semblar notar el seu alè calent. Un altre cop de peu a les costelles, i el vell cavall de l’Ichabod es va plantar d’un salt al mig del pont. Va passar com un llamp per sobre els taulons de fusta i va arribar a l’altre costat.

Ara l’Ichabod ja es va atrevir a girar-se, a veure si el Genet Decapitat es transformava en una bola de foc tal i com deien les històries. Però no, va veure que el monstre s’aixecava damunt els estreps i que li tirava el seu cap. L’Ichabod va intentar esquivar aquell objecte horrorós, però no hi va ser a temps. Li va colpejar el cap amb un estrèpit terrible. Va caure damunt la pols del camí mentre el cavall negre i el seu genet fantasma passaven de llarg com una ràfega de vent.

Mai més no el van veure, l’Ichabod. De tot plegat en van quedar tan sols les fondes petjades dels cavalls, el barret de l’Ichabod i, molt a prop seu, una carbassa escalfada.

Poc després de la desaparició de l’Ichabod, en Brom Bones es va casar amb la Katrina van Kassel. Sempre que algú parlava de l’estranya desaparició d’Ichabod, la cara d’en Brom resplendia de satisfacció. Quan esmentaven la carbassa, es posava a riure estrepitosament. N’hi havia que sospitaven que en sabia molt més del que semblava disposat a explicar.

  PER LLEGIR MÉS (Versió íntegra en  castellà)

ACTIVITATS

Argument:

1.- Descriu la vall que la gent coneix com la Fondalada Dorment i els seus habitants, i després explica la llegenda del Genet Decapitat.

2.-Tant el mestre del poble com Brom Bones, un home rústic i fort, estan enamorats de Katrina van Tassel. Per què el valent Brom no s’encara directament amb Ichabod? Quines bromes fa Brom per riure’s del seu rival?

3.-Un dia, Ichabod assisteix a una festa a casa de  Katrina i balla amb ella mentre Brom els observa. Quin es el tema principal de les converses del grup al qual s’afegeix Ichabod? Quina història explica Brom?

4.- Ichabod torna sol a Tarry Town i durant el trajecte el seu cap s’omple d’històries de fantasmes. Com transforma la seva imaginació un arbre molt gran del camí? Com actua Ichabod davant el genet del cavall negre? Què fa Ichabod quan descobreix que el seu mut acompanyant no té cap? Què llança el genet contra Ichabod i què creu el mestre atemorit que li han llançat?

Comentari:

1.- El mestre Ichabod Crane és un personatge curiós. Encara que li agraden les històries de bruixes i fantasmes, paradoxalment té molta por quan travessa el bosc del costat del poble.  Per què viatjar de nit li fa tanta por? Com intenta evitar la por?

2.- Brom, per treure’s del davant el seu rival en l’amor, decideix fer-li una darrera broma. Per què penses que Brom explica una història sobre el Genet Decapitat durant la festa? De fet, qui és el genet que després persegueix a Ichabod?

3.- Brom Bones acaba casant-se amb Katrina van Tassel. Per què Brom sempre riu quan la gent parla de la desaparició d’Ichabod? Què sap Brom d’aquest assumpte? Creus que si l’Ichabod no hagués tingut tanta por i una imaginació tant desbordada hauria fugit del poble? Et sembla correcta la manera d’actuar de Brom per aconseguir l’amor de Katrina?

Expressió:

1.- El conte caracteritza breument Ichabod, Katrina van Tassel i Brom Bones. En un retrat, l’autor descriu el físic i la manera de ser d’un personatge. Com és cadascú d’aquests personatges? Compara els diferents retrats i digues en què s’assemblen i en què es diferencien.

2.- La descripció que es fa d’Ichabod s’anomena caricatura perquè exegera i ridiculitza trets de la seva aparença física i aspectes de la seva personalitat, com la imaginació i la por. Quins trets físics exagera? Per què creus que l’autor ho fa? Inventa’t i escriu una caricatura de Brom Bones.

3.- L’autor relaciona l’estat d’ànim d’Ichabod (la por) amb el paisatge (el bosc) amb la realitat. La por que sent el personat¡ge fa que vegi i senti coses que no existeixen. Escriu una situació semblant, en la qual un personatge transformi la realitat en alguna cosa que l’espanti, com ho fa, per exemple, un nen abans de dormir pensa que les joguines (o que els arbres i les plantes del jardí) tenen vida pròpia i comencen a moure’s.