EL PASSATGE DEL TERROR

Aquesta és una mostra de l'escenificació que van realitzar els alumnes després d'haver treballat el llenguatge audiovisual de les pel·lícules de terror.

I d'algunes de les versions representades

EL GUST PER LA LECTURA. “CAPTEM AMB LA MIRADA!”

Sense perdre de vista que l’ objectiu final és potenciar entre els alumnes  d'ESO  la competència lingüística i audiovisual mitjançant la dimensió comunicativa i la dimensió estètica i literària, ens hem proposat tractar les relacions entre literatura i cinema, dues activitats artístiques que permeten aprofundir a l’aula els llenguatges literari i audiovisual.

 Malgrat que volem aconseguir una millora de la competència lectora i l’expressió escrita,  un altre dels reptes és també el de la creació de lectors audiovisuals, ja que sovint no es dóna una correspondència entre el nombre d’audiovisuals que consumeixen i  la seva“competència” lectora real .

De tots els gèneres cinematogràfics, el cinema de terror és el que té una popularitat més perdurable en el temps. Es pot dir que tots els països que produeixen pel·lícules en filmen alguna de terror. Representen les pors profundament arrelades i les angoixes específiques. El terror cinematogràfic és intemporal.

Per això volem relacionar aquest cinema amb la literatura de terror i tot plegat concretar-ho en un objectiu: realitzar un “Passatge del terror” a la nostra mateixa escola. D’aquesta manera es podran visualitzar els temes , les imatges , els diferents tipus de llenguatge, els trucs de maquillatge, els estils diferents... i totes les idees treballades aquests dies.  

Una manera informal perquè  els alumnes puguin conduir el públic, igual que en una pel·lícula, a través dels racons de l’escola , creant un  ritme i un estil propis , talment com una filmació...

El producte final es concretarà en l'editatge audiovisual d'aquesta escenificació realitzada pels alumnes d'ESO de tots els cursos.

EL LLENGUATGE CINEMATOGRÀFIC

CARACTERÍSTIQUES DEL LLENGUATGE CINEMATOGRÀFIC EN COMPARACIÓ A LES DEL LLENGUATGE LITERARI

La narració escrita i la narració fílmica tenen en certa manera un objectiu comú, però en els seus mitjans expressius presenten diferències fonamentals. El llenguatge literari té com a instrument la paraula i és només amb les possibilitats que ofereix la paraula que la persona que escriu ha de suggerir i fer veure uns paisatges, transmetre uns sentiments o crear i fer viure unes situacions. El llenguatge cinematogràfic és més complex i utilitza elements visuals: les imatges en moviment, i elements auditius: diàlegs parlats, música i sons. El cinema és un invent modern. Va néixer el 1895. És un art del segle XX. Tot i així es pot afirmar que la idea que dóna origen al cinema, és a dir, la  idea de representar la realitat en moviment és tan antiga com la literatura i si el cinema no ha nascut abans és perquè els mitjans tècnics no ho permetien.

La lectura d'una narració literària es fa fonamentalment  amb la ment. Aquest procés de lectura portarà la persona  que llegeix a la creació d'una imatge mental, suggerida per  les paraules, de tots els personatges, els escenaris o les  accions que es van succeint.  Aquesta imatge mental és,  per tant, individual. La visió d'una pel·lícula porta a la  percepció directa d'imatges i sons, a través de la vista i  l'oïda i , per tant, no requereix cap procés d'elaboració  mental: les imatges i els sons ja estan creats. El llenguatge literari explica i es caracteritza pel fet de ser  lineal. En un text, les paraules vénen disposades  successivament, l'una darrere l'altra, i condueixen el lector sense pèrdua possible  (a no ser, és clar, que se salti fragments). Qualsevol tret o fet rellevant serà especificat  en paraules que el lector, forçosament, haurà de llegir. El llenguatge cinematogràfic  mostra , i es caracteritza pel fet de ser espacial; això vol dir que pot presentar en  un mateix moment un cúmul d'imatges i sons, tal com passa en la realitat. En  aquest cas és possible que un tret o fet rellevant, que apareix barrejat amb molts  d'altres, passi per alt al públic espectador si no se li remarca d'una manera especial,  ja sigui per mitjà de la càmera o a través dels diàlegs. La persona que dirigeix una pel·licula ha d'aconseguir, igual que la que escriu una novel·la,  conduir el públic a través de la història, amb la màxima eficàcia narrativa i amb el ritme  i estils propis.